I Congrés de l’Associació de Veterinaris Especialistes en Èquids
INTRODUCCIÓ A LA QUIROPRÀXIA VETERINÀRIA
Per Clara Bosch i Comas (Llicenciada en Veterinària, IAVC, IVCA)
Introducció
Per començar a parlar d’una tècnica potser desconeguda per alguns, sempre és bo repassar una mica la història per saber d’on surt aquesta teràpia manual i qui va ser el seu primer descubridor. Les teràpies manuals han estat utilitzades des de fa més de 5000 anys, tant en la cultura xinesa, índia,...Però avui parlarem de la quiropràxia moderna. Cal que ens remuntem al 1895 y traslladar-nos a Ontario (EEUU). El seu descubridor va ser D.D. Palmer (7 març 1845). D.D Palmer sempre havia estat molt interessat en el món de l’anatomia, la fisiologia i els camps magnètics. Ell, des d’un inici, creia que el cos té l’òrgan necessari per tenir bona salut: el sistema nerviós; per la qual cosa, no era massa partidari d’utilitzar medicaments. Feia temps que des de la seva oficina veia un obrer que anava a treballar: Harvey Lillard. Harvey tenia problemes d’oïde que els relacionava a un dia en que es va ajupir i va sentir un “crac” a nivell de les vèrtebres cervicals. DD Palmer li va preguntar si li feia res que examinés la seva columna vertebral, i hi va trobar una protuberància, que la va relacionar amb una “vértebra fora de lloc”. La seva deducció va ser que una vértebra fora de lloc podia estar pinçant un dels nervis que connectava amb l’oïda. Va fer palanca amb les apófisis espinoses “recol—locant” així la vértebra. Harvey Liillard va començar a recuperar part de la seva capacitat auditiva. El seu segon pacient va ser una dona amb problemes de cor, els quals van desaparèixer després d’ajustar-la. D’aquesta manera, DD Palmer va veure com dues enfermetats molt diferents milloraven a l’alliberar la pressió que patien diversos nervis. La seva pregunta va ser: “No podrien altres enfermetats ser també causades per una compressió nerviosa?” Així va ser com DD Palmer va començar a investigar i com va començar la Quiropràxia Moderna. La Quiropràxia Veterinària va tenir els seus orígens a principi del s. XX en el Palmer College of Chiropractic a Davenport (EEUU). AL 1986 va començar un projecte a partir de la World Conference on Animal Chiropractic per divulgar en què consistia aquesta nova teràpia. La seva pionera va ser Sharon Willoughby, DVM, DC. Què és la quiropràxia? És una teràpia manual que tracta la disfunció de la columna vertebral y l’aparell locomotor. És important recalcar que és una teràpia integrada, és a dir, treballa conjuntament amb altres tipus de teràpies, tal i com les teràpies tradicionals, l’homeopatia, l’acupuntura,...Sempre cal tenir en compte que és vital el treball en equip amb els veterinaris, els dentistes, els ferradors i les persones que vènen o fan montures a mida.
La filosofia de la Quiropràxia es basa en estudiar la relació íntima que s’estableix entre la columna vertebral i el sistema nerviós; la funció que duu a terme la columna vetebral en la biomecànica i el moviment de l’animal, i com aquesta afecta la capacitat per preservar i restaurar la salut. Una subluxació no permet que la informació nerviosa flueixi correctament, per tant, a l’ajustar el cos de l’animal estem ajudant a que el sistema nerviós pugui recuperar la seva funcionalitat.
La columna vertebral és l’estructura central de suport, a on s’inserten músculs i lligaments. Inclou unes 200 articulacions. Té funcions oposades, ja que ha d’oferir rigidesa però alhora cal que permeti certa flexibilitat per aconseguir un bon moviment; i cal que protegeixi al sistema nerviós a la vegada que permet que els nervis espinals surtin del sistema nerviós central.
La columna vertebral es divideix en unitats mòbils, integrades per dues vèrtebres adjacents y les estructures asociades (lligaments, vasos sanguinis, articulacions, nervis, músculs, contingut foramen intervertebral). Durant els inicis de la quiropràxia es deia que una subluxació era un “ós fora de lloc”. Actualment, el complexe de subluxació vertebral es considera un procés inflamatori degut a una disfuncionalitat a nivell articular i a una inflamació del teixit adjacent. Això provoca que arribi un estímul sensorial aferent distorsionat a nivell del SNC i com a conseqüència la resposta obtinguda serà erronia. Hi ha diverses teories que recolzen el concepte de Complexe de Subluxació Vertebral (CSV) i les seves conseqüències:
a) Disfunció d’un segment: el segment afectat presenta una mobilitat alterada, el llindar de dolor es troba disminuït i hi ha signes de disfunció neuromuscular. Cal recordar que el moviment inhibeix el dolor a nivell de la medul—la quan hi ha un estímul propioceptiu correcte; això ens fa pensar que si un animal té dolor, pot ser per això que no pari de moure’s. Amb la quiropràxia s’intenta reestablir la mobilitat.
b) Facilitació: és una disfunció neurològica crónica deguda a una subluxació persistent. Hi ha un augment dels estímuls aferents sensorials, fent que el llindar sinàptic sigui més fàcil d’arribar-hi. Així doncs, la secció de la medul—la adjacent al segment fixat es troba facilitada, provocant així reaccions exagerades enfront estímuls normals. El dolor, la sensibilitat i els espasmes musculars es veuran incrementats.
c) Compressió nerviosa: les subluxacons poden interferir en la transmissió nerviosa irritant o comprimint les arrels dels nervis espinals. Això ens pot portar problemes a nivell de l’oïde, problemes respiratoris, problemes renals o altres segons l’arrel nerviosa afectada.
d) Mielopatia compressiva: aquesta teoria diu que en alguns casos greus de subluxacions intervetebrals (inclús sense presència de fractura o dislocació) es pot arribar a irritar, comprimir o destruir la medul—la espinal. Aquesta compressió pot venir deguda a artritis relacionades amb subluxacions, espondilosis, tumors o bé subluxacions cervicals superiors. Per exemple, el Dr Grostic afirma que un complexe de subluxació vertebral a nivell cervical pot arribar a comprimir la medul—la espinal provocant una mielopatia i una disfunció neurològica. També afirma que es produeixen canvis vasculars ja que les petites venes que nutreixen la medul—la espinal superior es podrien veure taponades.
e) Insuficiència arterial vertebrobasilar: les subluxacions intervertebrals a nivell cervical poden provocar una compressió a nivell de les artèries vertebrals, provocant així una alteració a nivell de la circulació cerebral. Les subluxacions a nivell cervical poden provocar mal de cap, migranyes, marejos, vertigens, nistagmus i atàxia.
f) Hipòtesis neurodistròfica: una disfunció neurològica provoca estrés a nivell de les vísceres i d’altres estructures de l’organisme fent que els teixits presentin una menor resistència enfront agents perjudicials. Aquesta menor resistència afectarà la immunitat natural i adquirida. Hi ha estudis en els que s’ha vist que després de l’ajustament quiropràctic els neutròfils augmenten. Amb aquests estudis s’ha arribat a la conclusió que el sistema nerviós regula de forma directa o indirecta tots els òrgans, incloent el sistema immunitari. És aquesta teoria la que s’utilitza per explicar com la quiropràxia, a més d’ajudar enfront problemes múscul esquelètics, pot ajudar a pacients amb asma, hipertensió, epilepsia,...
g) Transport axoplasmàtic: el transport axoplasmàtic es pot veure alterat quan hi ha compressió o irritació de les arrels dels nervis espinals o dels mateixos nervis espinals degut a un CSV. El transport axoplasmàtic es refereix al moviment del citoplasma en els axons neuronals. El citoplasma és l’encarregat de transportar proteïnes (enzims), neurotransmisors i altres substàncies. Si el transport axoplasmàtic es veu afectat degut a un CSV, la nutrició i el manteniment dels teixits corporals es pot veure afectat. El transport axoplasmàtic també es pot veure afectat si hi ha un problema a nivell de la conducció nerviosa.
Diagnòstic del CSV
Per diagnosticar un CSV utilitzarem la “palpació amb mobilitat”. Consisteix en mirar el rang de mobilitat que presenta cada articulació. Quan notem que una articulació presenta menys mobilitat és quan durem a terme l’ajustament quiropràctic. Sempre cal comprovar la mobilitat cap amdós costats de l’animal i cal comprovar-la abans i després de l’ajustament per tal de veure que la mobilitat ha millorat. Ajustament quiropràctic És un moviment ràpid, molt específic, de palanca curta, de baixa amplitud i controlat que es pot realitzar amb les mans o amb un instrument. L’ajustament es dirigeix de forma específica a les articulacions que presenten subluxacions. Tant el diagnòstic quiropràctic com el seu tractament mitjançant l’ajustament es realitza dins el rang normal de mobilitat de l’articulació afectada. Quan es realitza l’ajustament, primer hem de portar l’articulació a tensió i després realitzar el moviment ràpid i precís a nivell de l’espai parafisiològic (entre la barrera elàstica i la barrera anatòmica de l’articulació). Mai s’han de sobrepasar les barreres anatòmiques. Per comprovar que hem fet un bon ajustament tornarem a mirar la mobilitat de l’articulació. És molt important que en el moment de l’ajustament, tant el pacient com el quiropràctic estiguin relaxats. Si no estem relaxats serà més difícil portar l’articulació a tensió. També és de vital importància una bona línia de correcció i una bona estabilització. Les línies de correcció vénen imposades pels diferents angles de les facetes articulars, així que es modificaran segons si estem en la zona cervical, toràcica o lumbar. També vindrà determinada segons si hi ha un menor moviment làtero medial o dorso ventral.
Possibles causes de subluxacions
- Trauma
- Conformació: aploms dolents, dors massa llarg o massa curt, poca musculatura,...
- Exercici: al muntar un cavall estem afegint un pes a nivell del dors i a més, li demanem certs exercicis.
- Naixement i part
- Ambient: les quadres massa petites no permeten que els cavalls puguin moure’s suficientment.
- Transport
- Edat
- Genet principiant o genet “dur de mà”
- Mal ferratge
- Mala montura
- Boca amb puntes o altres patologies
Possibles símptomes quan tenim subluxacions
- Canvis en la postura: no és capaç de “quadrar-se”
- Problemes de coordinació
- Arrastrar les puntes
- Coixeres intermitents
- Atròfia muscular
- Canvis de comportament: nerviosos a la quadra, no paren de donar patades.
- Refusen el salt
- Es queixen a l’apretar la cingla i inclús es boten
- No van igual a les dues mans
Com afrontar un cas
Sempre cal fer una bona anamnesis: edat, disciplina de l’animal, tipus de treball i com treballa, tipus d’entrenament, quan va començar el problema, quan se li va fer la boca per últim cop, quan se’l va ferrar per última vegada,... Un cop tenim una bona història clínica fem l’anàlisi postural i l’anàlisi en moviment (pas-trot-galop). A vegades haurem de veure al cavall muntat per poder apreciar millor el problema. També servirà per veure la col—locació de la montura i del genet. Després realitzarem la palpació estàtica buscant punts de dolor, canvis de temperatura, problemes musculars,...Finalment podem fer la palpació amb mobilitat. Durant el nostre examen sempre hem de considerar la possibilitat de proves complementàries, tal i com radiografies o ecografies per diagnosticar qualsevol altra mena de problema. És important saber quan va ser l’última vegada que se li va fer la boca i que se’l va ferrar. La columna vertebral ens uneix tot el cos, així que un problema a nivell de la boca ens pot acabar provocant problemes a nivell del dors. Si el cavall té un bloqueig a nivell de l’articulació temporo mandibular degut a una mala oclusió dental i el tractem amb quiropràxia, podrem alleujar els símptomes durant un període de temps però no haurem eliminat la causa del problema, així que aquest, tard o d’hora reapareixerà. Sempre és aconsellable esperar al dentista i després fer el nostre tractament ja que aconseguirem uns millors resultats.
És important mirar els aploms de l’animal: un animal amb uns mals aploms presentarà més problemes a nivell del dors. L’animal rep una informació a partir dels cascs: si aquesta informació arriba distorsionada, la resposta tampoc serà la correcta. Sempre hem de preguntar quan li toca que el ferrin de nou, doncs ens anirà millor tractar-lo uns dies després per donar temps a que l’animal s’acostumi a la nova situació.
També hem de mirar la montura: una mala montura o una mala col—locació farà que el tractament quiropràctic no tingui els resultats esperats. Sempre cal explicar-li a l’amo. Alguns consells a l’hora de mirar la montura:
- La montura ha de ser simètrica: mirar sobretot el “baste”, doncs han de ser simètric, suau i sense protuberàncies.
- L’amplada del canal determina l’espai que té el cavall per moure la seva columna vertebral. Aquest espai ha de ser constant i ha de medir entre 6’5 i 8cm d’amplada. Els canals que són massa estrets pinçaran i restringiran el moviment de la columna creant punts de pressió; per contra, un canal massa ample pot permetre que la montura contacti amb les apófisis espinoses, sobretot en cavalls amb poca musculatura.
- La montura ha de quedar centrada, quedant per darrera de l’escàpula i per davant de l’última costella.
- Tradicionalment es diu que cal que hi hagi de 3 a 4 dits entre la montura i la creu, però el més important és que aquest espai es mantingui al llarg de tota la montura. Per comprovar-ho cal que mirem la montura des de darrera per veure si passa la llum al llarg de tot el canal.
- Cal comprovar que la montura quedi ben anivellada per tal que el pes del genet quedi en el centre de la montura.
- Els “bastes” han de quedar parel—lels a l’escàpula. Una estructura massa ampla provocarà punts de pressió propers a la columna vertebral, en canvi, una estructura massa estreta provocarà punts de pressió en els extrems de l’estructura rígida.
- Cal comprovar que no hi hagi punts de pressió al llarg de la montura.
- La montura no ha “de ballar” ni ser com un pont sobre l’animal, doncs en amdós casos el pes del genet no es distribuirà de forma uniforme.
- La cingla ha de quedar uns 4 dits per darrera el colze, perpendicular a la montura.
Què fer després d’un tractament
No treballar el cavall durant 48 hores però que es mogui en llibertat. És convenient que el cavall es mogui però sense genet per tal que es pugui relaxar la musculatura. Sempre hem d’avisar a l’amo de la possibilitat que l’animal se senti una mica adolorit després de la sessió, especialment si és la primera vegada que se’l tracta. Finalment, segons el cas decidirem com cal que comenci a treballar: sempre cal recalcar que els cavalls són atletes i per tant cal que escalfin un temps prudencial abans i després de la sessió de treball. Cal permetre que l’animal al sortir de la cuadra s’estiri i es pugui relaxar.
Tractaments posteriors
Generalment es veuen canvis després d’1 a 4 tractaments, segons la cronicitat del problema. Cal tenir en compte que durant el període de temps que l’animal presentava menys mobilitat a nivell de les articulacions, els músculs adjacents no estaven en la seva posició correcta, així que malgrat reestablir la mobilitat, aquests músculs voldran recuperar la posició errònia. És per això que caldran diversos tractaments per aconseguir que aquests músculs tornin a la seva posició correcta. Generalment s’avalúa el cas als 15 dies i es van decidint els tractaments posteriors segons l’evolució. És important que el client ens pugui dir quant temps ha durat la milloria, doncs serà així com sabrem cada quan hem de tractar l’animal. Segons l’animal i el treball que se li demana, els tractaments seran més o menys seguits. La quiropràxia és una teràpia preventiva i l’objectiu del quiropràctic serà poder espaiar al màxim els tractaments però sense permetre que l’animal torni a presentar símptomes.
Annex
- Subluxació quiropráctica: pèrdua de mobilitat de les articulacions comprometent així la seva funcionalitat i estructura i comprometent la integritat neurològica, podent influenciar d’aquesta manera en la salut de l’animal. - Complexe de subluxacions vertebrals: relació aberrant entre dues superfícies articulars adjacents, podent provocar així una alteració biomecànica i neurofisiològica a nivell d’aquesta estructura articular, de les estructures properes i dels òrgans que poden veure’s afectats de forma directa o indirecta.
- Ajustament: moviment específic, d’alta velocitat i de palanca curta dirigit a una articulació en concret per tal de corretgir un complexe de subluxació vertebral o alguna altra mena de complexe de subluxació en qualsevol articulació del cos. Unitat mòbil: és la unitat funcional compasada per dues superfícies articulars adjacents, els teixits que les uneixen i els teixits que es troben entre ells.
- “Rang” de mobilitat passiu d’una articulació: es localitza al final del rang actiu de mobilitat, i és la mobilitat addicional que ha de tenir una unitat mòbil en una direcció específica de forma passiva o sent iniciada per una força exterior. Barrera elàstica: es localitza al final del rang passiu de mobilitat y la delimiten els lligaments relacionats amb la unitat mòbil.
- Barrera anatòmica: és el final absolut del rang normal de mobilitat. Si es produeix alguna mena de mobilitat que sobrepassi la barrera anatòmica, es produirà alguna lesió. Mai s’ha d’aplicar l’ajustament per darrera de la barrera anatómica. Espai para-fisiològic: és un espai teòric que es troba entre la barrera elàstica i la barrera anatòmica; és a on es duu a terme l’ajustament quiropràctic.
- Punt de contacte: és la zona del cos del quiropràctic que contacta amb l’animal per realitzar l’ajustament. Segment de contacte: és la zona exacta de la unitat mòbil que el quiropràctic contactarà durant l’ajustament.
- Punt de referència: punt anatòmic que agafem com a referència per denominar el tipus de subluxació que pateix l’animal. Línia d’ajustament: direcció exacta que cal seguir al fer l’ajustament.Serà diferent segons l’articulació que volem tractar i el tipus d’ajustament que es vol dur a terme. Palpació del moviment articular: és l’eina diagnóstica bàsica del quiropràctic. Consisteix en mobilitzar les articulacions per tal de diagnosticar possibles subluxacions.
Bibliografía:
- International Academy of Veterinary Chiropractic (IAVC) Notebook
- Redwood D; Cleveland Carl S: “Fundamentals of Chiropractic”. USA 2003.
Mosby.
- Leach, Robert A: “The chiropractic theories: Principles and Clinical
Applications”. 3rd edition. USA 1996. Lippincott, Williams and Wilkins.
- Oliver, Lorenz, Kornegay: “Handbook of Veterinary Neurology”. 3rd Edition. USA
1997. W.B. Saunders Company.
- Billington, G: “Saddle fitting essentials”. 2nd edition. USA 2006. - Harman, Joyce (DVM,MRCVS): The horse’s pain-free back and saddle-fit book.
Hong Kong 2004. Trafalgar Square Books.
- Heuschmann, Gerd (DVM): Tug of war: classical versus “modern” dressage.
2007. Trafalgar Square Books.
- Ridgway, Kerry J. (DVM): Diagnosis and treatment of Equine Musculo Skeletal
pain. The role of complementary modalities: Acupuncture and Chiropractic.
Proceedings of the Annual Convention of the AAEP. Seattle 2005.
- James May, Kevin (DVM): Interrelationships between acupuncture, chiropractic
and dentistry. Proceedings from NAVC 2005.
- Haussler, Kevin K: Equine Chiropractic: General principles and clinical
applications. Proceedings of the Annual Convention of the AAEP. 2000.
- Luis Rivera, Pedro (DVM): Practical neurology for animal chiropractic and
acupuncture. Proceedings from NAVC. 2005.
110
